«Venen temps de canvis. Ens endinsem en un nou ordre mundial, i l’hem de liderar. I hem d’unir la resta del món lliure en fer-ho». En probablement un dels discursos presidencials més transcendents de les darreres dècades, Joe Biden proclamava que l’equilibri de poders consolidat després de la caiguda de la Unió Soviètica, s’ensorrava després de l’agressió russa a Ucraïna. La invasió ha accelerat el vincle transatlàntic i ha reforçar la unitat estratègica d’Europa, també en matèria de seguretat. Davant l’amenaça bèl·lica de Vladímir Putin, Brussel·les i Berlín han fet un tomb sense precedents a la seva política de defensa, alhora que es reforça el pes de les sancions econòmiques i polítiques, com també la coordinació internacional per aplicar-les.
Alhora, sembla que les institucions europees s’estan prenent de debò les amenaces als interessos estratègics en matèria energètica. Fa anys que sabem que l’energia exerceix un paper desproporcionat en les relacions entre la Unió i Rússia i que aquesta la utilitza com a arma política. Sembla evident que cal accelerar el camí per reduir la nostra excessiva dependència de les importacions energètiques russes – la UE n’importa el 40% del gas que consumeix, el 27% del petroli i el 46% del carbó – fent ús del desplegament massiu d’energies renovables així com de tecnologies nuclears de nova generació.
Finalment, un instrument a destacar amb què compten la UE i EUA per fer front a Putin és la política migratòria. Un esforç contundent per acollir i integrar els refugiats ucraïnesos així com professionals russos, especialment en els àmbits STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) no només suposa un imperatiu ètic en el moment actual: debilitaria l’autocràcia russa i reforçaria el múscul de les economies occidentals.
Des de l’Institut Ostrom ens hem unit a una vintena dels principals think tanks liberals del continent europeu per expressar solidaritat amb la societat ucraïnesa i exigir contundència per aïllar políticament i econòmicament els agressors
