Una assignatura pendent a la política catalana és l’avaluació independent de polítiques públiques, és a dir, l’establiment de mecanismes i instàncies permanents que es comprometen amb el retiment de comptes dels resultats de les accions públiques, mesurant el seu impacte. Quanta gent té el problema? Quanta gent es preveu que el tingui en el futur? La intervenció pública mitigarà el problema? Aconseguirà els seus objectius? En quina magnitud? Quins indicadors de mesura s’empraran? Disposarem de dades de qualitat obertes a grups de recerca? Quins són els principals beneficis, costos i riscos de les mesures? Existeixen polítiques o solucions alternatives que puguin tenir resultats similars amb un cost més baix? Tota política pública ha d’ésser avaluada abans (ex ante), durant (in itinere) i després (ex post) de la seva introducció.
Ni la rebaixa lineal de les matrícules dels màsters universitaris (amb potencials efectes distributius regressius i amb un altíssim cost d’oportunitat), ni el projecte d’eurovinyeta (menys eficient que un sistema de peatge tou) ni el control de preus del lloguer (amb previsibles efectes en l’oferta futura disponible) ni el projecte dels Jocs Olímpics d’Hivern (l’evidència disponible per Vancouver i Londres demostra que les pèrdues foren superiors als guanys) ni la proposta recent d’una Renda Bàsica Universal (amb una dotació pressupostària de quatre milions no podrà ser bàsica ni universal) parteixen d’una avaluació independent, rigorosa i sistemàtica de les intervencions i les alternatives disponibles.
L’avaluació, present de manera sistemàtica a les institucions de països com Dinamarca, Regne Unit, Canadà o Holanda, hauria d’impregnar tota l’acció de les nostres institucions, tant per part de l’executiu com del legislatiu. És per això que des de l’Institut Ostrom i l’Associació Catalunya Sense Límits, hem engegat una campanya – mesurarperavançar.cat – per reptar els nostres polítics a incorporar aquests principis a la seva acció diària
