La setmana passada el Parlament català aprovava la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) d’Universitats, que fixa la reducció lineal dels preus de les matrícules universitàries fins a un 36% en tres anys per a tots els estudiants, independentment de la seva renda. El cost dels màsters també minvarà i s’equipararà al dels graus.
Absolutament tots els alumnes que cursen estudis a la universitat pública estan avui becats, directament o indirectament. Alguns gaudeixen de beques oficials, que cobreixen la totalitat del cost; mentre que els altres, els qui paguen la matrícula, en realitat estan abonant un preu simbòlic (15-25%) en comparació als costos totals de la seva formació.
Els efectes de la rebaixa aprovada pel Parlament són molt regressius, i no resoldran cap problema d’accés dels estudiants de menor renda, perquè el sistema reformat no n’havia creat cap, i perquè aquests problemes es troben en etapes prèvies a la universitat. Regalar 500 euros anuals als contribuents amb rendes més altes no sembla una reforma especialment eficient en la conjuntura actual. En termes agregats, les universitats deixaran d’ingressar uns 9 milions d’euros que el pressupost els ha reassignat des d’altres polítiques. I els nostres comptes públics no permeten precisament gaires alegries. Al contrari, la sostenibilitat fiscal està al límit.
Resumint, si ens preocupa la igualtat d’oportunitats, hauríem de centrar els nostres esforços en la pregunta de quan invertir més que quant invertir. Seria més raonable aplicar un potent programa de beques en funció de la renda. Països com Austràlia, Nova Zelanda o el Regne Unit han introduït préstecs contingents a la renda, sense perjudici dels sistemes de beques. Aquest sistema consisteix a establir una línia de crèdit governamental, la devolució del qual està condicionada als ingressos obtinguts per l’estudiant una vegada finalitzats els estudis universitaris.
Si el Parlament català ha aprovat aquesta ILP és, senzillament, perquè es posiciona a favor d’un subsidi a la classe mitjana-alta, on se situen col·lectius ben organitzats on captar votants. Alguns seguim creient, però, que la missió d’un parlament no és rubricar iniciatives de lobby sinó vetllar per l’eficiència i eficàcia de la despesa pública.
