Les tensions inflacionistes ens aboquen a un major i més ràpid enduriment de la política monetària que, juntament amb la crisi energètica, aprofundiran el refredament econòmic. Davant d’aquest context, el Govern espanyol i diversos grups de l’oposició –també les formacions catalanes– han plantejat, entre d’altres, fixar els tipus d’interès hipotecaris, augmentar el salari mínim i intervenir en els preus dels productes alimentaris bàsics. Mesures que poden generar escassetat, estimular l’economia submergida, facilitar la cartelització entre operadors, incrementar preus en productes substitutius i destruir ocupació.
Per què es presenten aquestes reformes? La societat espanyola i catalana –aquí no es produeix cap fet diferencial– són més favorables, en comparació als nostres veïns europeus, que l’Estat jugui un paper dominant en l’economia, però alhora, no són partidaris que recapti més impostos. Aquesta contradicció és coherent amb la nostra proclivitat a restringir el dret privat mitjançant regles imperatives i sovint retroactives, en comptes d’emprar les eines del dret públic, com articular transferències monetàries directes als col·lectius de menor renda.
Així doncs, per assegurar el dret a l’habitatge, en comptes de proporcionar subsidis i proveir habitatge públic a les persones necessitades o sense sostre, tendim a introduir més regles imperatives per protegir l’inquilí en els contractes de lloguer o el deutor insolvent en els préstecs hipotecaris. De la mateixa manera, en el mercat de treball, som un dels països amb major increment del SMI acumulat i comptem amb un dels majors nivells de protecció dels treballadors indefinits, a costa de la desprotecció dels temporals i l’elevada taxa d’atur. Es desvia la responsabilitat cap al sector privat per les càrregues que comporta el sosteniment del sector públic. Excessos i contradiccions.
