Els nivells de polarització política, afectiva i ideològica, a Espanya, han augmentat sensiblement durant la darrera dècada, situant-se per sobre de la mitjana dels països del nostre entorn a partir de les eleccions del 2015, tot i que encara lluny de l’experimentada recentment als Estats Units o Turquia (Torcal, 2021). La pandèmia de la Covid-19 i la crisi d’Ucraïna també han aguditzat la polarització en el debat públic.
L’Enquesta nacional de polarització política (Garrido et al. 2021) reflecteix que les afinitats dels electors amb els partits d’un mateix bloc ideològic han augmentat durant els darrers anys, alhora que s’han avivat els sentiments d’animadversió cap als partits de signe ideològic diferent.Els partits són reflex del que la ciutadania vota i, alhora, adoctrinen els votants en el seu propi ideari. No hi ha partits radicals rellevants en societats tranquil·les ni partits moderats en societats altament conflictives. Partits i electorat s’adapten mútuament fins a establir una relació coherent.
Els partits han trobat a la polarització una forma de mobilitzar electoralment els membres de les seves parròquies, alhora que desmobilitzen sectors de la població, entre els quals s’aprofundeix un desinterès i un rebuig respecte a l’activitat política.
A la vista dels resultats d’aquestes eleccions, si la polarització impedeix centrar el focus de l’agenda política en reformes substantives relacionades amb el progrés a llarg termini, la incògnita que roman oberta com a societat, per tant, és de què ens serveix la polarització política.
